La Molinassa - Pica d'Estats

Recorregut:
La Molinassa (Aparcament) – Refugi de Vallferrera – Barranc de Sotllo – Plans de Sotllo – Estany de Sotllo – Estany d’Estats – Coma d’Estats – Port de Sotllo – Aresta – Pica d’Estats.

Recorregut i mapa

Mapa extret del bloc Patrimoni natural de Catalunya, d'en David Soler

La ruta al Wikiloc

Descarregar Track de la ruta

Introducció:
La Pica d'Estats no és un cim qualsevol per un català, no és una muntanya més, poder trepitjar el punt més alt del teu país converteix aquesta muntanya en emblemàtica. És molt freqüentada la seva ascensió, sobretot a l’estiu quant hi ha poca neu.

La Pica d'Estats es troba entre la comarca del Pallars Sobirà i el departament occità de l’Arieja; situada al final de la Vallferrera i de la ribera de Sotllo, formada per tres pics, poc separats l'un de l'altre. El pic central, el més alt (3.143 m), el pic occidental o pic de Verdaguer (3.131 m) i el pic oriental o punta Gabarró (3.115 m), que és el vèrtex geodèsic. La paret sud de la muntanya forma el frontal del circ glacial on s'ubica l' estany d'Estats. La carena coincideix exactament amb la frontera entre Espanya i França.

Realitzem l’ascensió per la seva ruta clàssica, la que transcorre per la vessant catalana, de Vallferrera. És un itinerari llarg ( 8 km), a cops dur, apte per a bons caminadors entrenats en forts desnivells (1.376 m).

És per aquest motiu que molta gent decideix dividir l’ascensió en dos dies i dormir als estanys d'Estats o Sotllo a mig camí. Nosaltres fem l’ascensió en una sola jornada.

És la via normal i clàssica per assolir el cim més alt de la Catalunya autònoma (que no històrica). Per aquesta raó ja és gairebé obligatòria la seva ascensió, però, a més a més, els indrets emblemàtics dels estanys de Sotllo i d'Estats, així com el port de Sotllo, fan d'aquesta excursió una fita obligatòria de tots els excursionistes.

Aproximació:
Cal situar-nos al poble d'Àreu (13 km des de Llavorsí), indret on s'acaba la carretera i comença una pista, sense asfaltar, i en estat força precari, que, en 11,3 km, arriba al pont de la Molinassa, indret on cal deixar el cotxe. Ens trobem a 1.846 m

Itinerari:
Iniciem l’excursió a ¾ de 7 del matí. El dia es presenta totalment serè.


Preparant-nos per la sortida

Inici de l'excursió

Ens dirigim cap el refugi de Vallferrera per un camí molt ben senyalitzat. Entrem dins el bosc i desprès de creuar el riu per una pas de fusta arribem al refugi.

Tardem uns 20 minuts. Aquest refugi està situat a 1.940 m.

Refugi de Vallferrera

0,00 h. Refugi de la vall Ferrera, 1940 m. A partir del refugi iniciem l'ascensió i es precisament aquesta primera part una de les més dures. Pugem fent ziga-ziga per guanyar fort desnivell en poca estona. Passem per una petita tartera, on hi ha uns bedolls.

Antic indicador de la Pica d'Estats

Veurem el refugi als nostres peus i el camí continua però amb pujada més suau.

Hem superat un fort desnivell

0,25 h. Trobem una cruïlla de camins, a 2080 m. Deixem el de la dreta, que penetra a la vall d'Areste, per continuar pel de l'esquerra.

Bonics racons

0,30 h. Collet, 2140 m. És un indret molt característic, doncs, s'acaba la forta pujada inicial i es continua en direcció oest, gairebé sempre planejant, tot i els alts i baixos del camí.

Anem seguint pel costat del barranc

Poc abans de creuar el torrent de Sotllo es trobem un pas on cal posar la màxima atenció. Per això s'ha obert un camí que volta per baix. Ens cal desgrimpar i anar amb molt de compte.

Un pas on cal desgrimpar


1,05 h. Barranc de Sotllo, 2120 m. Més endavant creuem una palanca i continuem remuntant pel seu costat dret.

1,10 h. Pla de la Socauba, 2140 m. A l'esquerra del camí hi ha la balma del mateix nom, que és un bon aixopluc.

En aquest punt, la vall s'eixampla

1,20 h. Pla de Canalbona o pletiu de Sotllo, 2190 m. A partir d’aquí, la vall s'eixampla molt i és plena d'aiguamolls. Al fons d'aquest pla es veu un bon salt d'aigua que baixa dels estanys de Sotllo i d'Estats.

Meandres del Pla de Canalbona


Prop del riu hi ha un rocam sota el qual hi ha bones clapes d'herba, idònies per acampar.

L'itinerari continua remuntant la vall. Cal posar una mica d'atenció, ja que hi ha dues opcions a partir d'aquest punt. El camí més fressat inicialment segueix relativament baix per enfilar-se després vers l'entrada d'aigües de l'estany de Sotllo. Però, en realitat, el camí més lògic puja més enlairat per la base dels pics de Llats i Lari fins a assolir un petit collet i entrar a la zona de l'estany de Sotllo, gairebé ja a mig estany.

Estany de Sotllo, 2350 m. Bonica vista panoràmica dels pics de Norís i Monteixo amb l'estany en primer terme.

Estany de Sotllo


Per l'esquerra baixa el torrent del petit cercle de Sotllo. S'ha de seguir el camí que, poc després, passa al marge esquerre del torrent, per tornar novament al marge dret just a la sortida d'aigües de l'estany d'Estats.

2,40 h. Estany d'Estats, 2471 m. Des d'aquest indret, amb la llum del migdia, es pot obtenir una magnífica fotografia de la pica reflectida en les aigües de l'estany.

Esmorzem al costat del llac

El camí passa enlairat i voreja l'estany fins a arribar a uns replans superiors.

La Pica des de l'estany d'Estats

Un cop deixem l'estany d'Estats (2.470 m) al darrere afrontem la part més dura del recorregut, la tartera que ens porta fins el port del Sotllo (2.894 m). Són uns 400 metres de fort desnivell en poca distància que s'han d'agafar en calma i anar fent.

Coma d'Estats, poc abans d'arribar al port


Aquesta tartera és la part clau de la pujada a la Pica, aquí si cal es pateix, perquè un cop al Port del Sotllo ja tens molt de guanyat. Passem per un parell de congestes de neu i arribem al coll.

Arribant al port de Sotllo

3,50 h. Port de Sotllo. És un pas fronterer situat a l'est del Pic de Sotllo i a l'oest de la Pica d'Estats.

Aquest coll fronterer s’obre cap a França. A l’altre vessant tenim la cometa d'Estats amb l'estanyol de Barz, i al fons, l'elegant cresta del pic Rouge de Bassiès.

Vista de la vessant francesa des del Port de Sotllo

Situats al port de Sotllo tenim dues alternatives, pujar per la cresta del Pic Verdaguer, on s'ha de grimpar, o continuar per la vessant francesa. En el nostre cas hi havia molta neu pel vessant francès i no portem grampons; abandonem aquesta opció.

Port de Sotllo

Vessant de Vallferrera

Mentre valorem la segona opció, tenim la sort de trobar al coll en “Jaume”. Un expert excursionista i molt coneixedor de la Pica. Ens va resultar providencial. Ens anima a seguir per la cresta.

Iniciem la grimpada per la cresta

Tombem a la dreta i enfilem la via més directa per pujar a la Pica, la cresta oest. Consisteix en una grimpada de ressalts molts drets. Les màximes dificultats es concentren en la xemeneia que desemboca a pocs metres del Pic Verdaguer, un tram força aeri i descompost.

Alguns trams són realment complicats; en Jaume ens acompanya durant tot el trajecte de la cresta.

Seguint cap a la Pica

Arribats al Pic Verdaguer (3127m), s'acaben les dificultats i, per terreny més còmode, arribem finalment a la Pica d'Estats .

Tardem gairebé 1h en fer la cresta fins a la Pica.

6 h. Pica d'Estats, 3143 m, 8,50 km. Finalment coronem el cim de la Pica d’Estats. Som al sostre del nostre país. Una gran creu corona la Pica. La vista des del cim és espectacular, amb una gran panoràmica: el Monteixo, el Pic Verdaguer, la Punta Gabarró, el Montcalm, el Pic de Sotllo, el Comapedrosa, els estanys d'Estats i Sotllo.

Hem fet cim


Gaudim d’un dia magnífic, ple de sol. Un bon dia per fer muntanya.

La Pica d’Estats és una muntanya tricèfala, formada per tres cims destacats: La punta Gavarró a llevant, la Pica d’Estats, o cim central i la punta Cinto Verdaguer a ponent.

A 1/4 de dues del migdia iniciem la baixada seguint la mateixa ruta.

Baixant de la Pica

Ens cal d’anar en molt de compte amb el terreny inestable de tota la cresta fins al port de Sotllo.

Arribem de nou al Port de Sotllo. Ara només ens resta, una llarga i molt fatigosa baixada fins a La Molinassa.

El camí segueix en fort descens. Disfrutem d’un temps magnífic i podem admirar el bonic paisatge amb més tranquil·litat que durant la pujada.

Al fons, la silueta de la Pica

Pla de Canalbona


Desprès d’unes 5 hores de forta i molt llarga baixada arribem finalment a l’aparcament de la Molinassa amb una satisfacció enorme d’haver assolit la “Pica”.

Llarg descens fins a La Molinassa

Estem cansats però satisfets d’aquesta profitosa jornada.

Els protagonistes de l'excursió

Recorregut: 17’18 km
Desnivell: 1.323 m
Ascensió Acumulada: 1430 m
Temps emprat per arribar al cim: 6 h
Temps emprat en la baixada: 5 h.
Durada total excursió: 12 h

Excursió realitzada el dia 27 de Juliol de 2010

Per acabar:
La primera ascensió documentada de la Pica data de l’any 1829 per M. Chausenque, que hi va pujar per l’Arieja. (cantó occità).

La primera ascensió catalana documentada a la Pica d’Estats és la de Mossèn Cinto Verdaguer, l’any 1.883, per la banda occitana. Va emprendre la penúltima de les campanyes excursionistes que li havien d’inspirar el poema Canigó i partint de Vicdessos a l’Arièja, puja a la Pica d’Estats, amb sabates, maleta i la sotana arramangada. Finalitza aquesta llarga travessa a Andorra.

La contemplació des del cim li feu escriure al seu Quadern de viatge:”Quin picapedrer va amb la barrinada a rompre eixos penyals? Quin estallador puja en les tardes d’hivern a estellar n eixa cima?. L’estellador és lo llamp que sovint s’hi descarrega, és lo glaç que congela aquelles cimes, les estella, les tritura...

La primera pujada per la que és considerada com la via normal, que és la que hem fet nosaltres, data de l’any 1896 i fou realitzada per Lluís Maria Vidal. La Pica és una de les millors talaies del Pirineu, des del seu cim es domina un extens territori en totes les direccions.

Lectures: mapa "Pica d'Estats", ed. Alpina. "Los tresmiles del Pirineo", Juan Buyse, ediciones Martínez Roca. "Pirineus, 1000 ascensions Val d'Aran-Andorra", Miguel Angulo, ed. Elkarlanean.

L'Hostalot - Grau d'Olot


Recorregut:
L’Hostalot – Mina dels Bandolers – Hostal del Grau – Grau d’Olot – Coll del Pixador dels Matxos – Torrent del Puig – La Cirera – Grau d’Olot – Coll del Pixador dels Matxos – L’Hostalot

Recorregut i mapa

Descarregar Track de la ruta

La ruta al Wikiloc

Aproximació:
Sortida de Vic a 2/4 de 8 en direcció a Olot per la C-153 passant per Cantoni i Rupit; poc abans d’arribar a l’Hostal de la Devesa, al final d’una llarga recta amb un senyal indicador, trenquem a l’esquerra en direcció a Falgars. Aquesta carretera és bastant estreta i cal anar molt en compte. Deixem el cotxe on hi ha una senyal de pàrking (P). Prop de la casa de l’Hostalot.
Total: 40 km.

Introducció:
Avui fem un tram del recorregut de l’antic camí ral de Vic a Olot, dins el sector de les Marrades del Grau d’Olot, un tram especialment singular en pendent que s’enfila des dels Hostalets d’en Bas fins a l’Hostal del Grau superant la cinglera que limita l’altiplà del Collsacabra amb un desnivell de 400 metres.

Recentment (Abril de 2010) el DPTOP de la Generalitat de Catalunya ha rehabilitat un tram de 3’8 quilòmetres de longitud, entre l’Hostalot i el Molí Vell d’Hostalets d’en Bas.

Aquesta actuació suposa la recuperació de la vialitat a peu del camí original a partir de l’antic traçat on sigui possible.

Les accions dutes a terme han estat les següents:
S'ha instal•lat una nova senyalització de panells al llarg del tram per a informar sobre la ubicació i orientació, així com d'altres punts d'especial interès al llarg del camí, com ara el Coll del Pixador dels Matxos, la Mina dels Bandolers, la Font de les Marrades, la Font del Grau, i l'Hostal del Grau, entre d'altres.

Variant del traçat a prop de l’Hostalot. Rehabilitació del Pont Vell de l’Hostalot . Condicionament de la Font de les Marrades. Rehabilitació del paviment de pedra. Neteja i esbrossada. Eixamplament del camí.

Reportatge sobre els treballs de recuperació de l’antic camí ral:
http://www.tv3.cat/pprogrames/elmediambient/meaSeccio.jsp?seccio=reportatge&id=7236

El camí ral entre Vic i Olot va ser durant molts anys l’única via de comunicació entre les comarques d’Osona i la Garrotxa. Aquest pas, apte per a vianants i cavalleries, esdevé una obra d’enginyeria precisa integrada en una orografia especialment abrupta.

Aquest històric camí, molt concorregut durant dècades per persones i animals, ara ja fa anys que està en desús. El declivi va començar a la dècada dels anys quaranta quan, es va construir la carretera que enllaçava Vic i Olot per la Salut.


Breu descripció del Camí Ral de Vic a Olot:
Durant els dos primers mil·lennis de la nostra era la ruta de comunicació principal entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser el denominat camí ral de Vic a Olot. Per aquest camí va transcórrer la vida social i econòmica d’ambdues comarques, van passar el comerç i el progrés, els traginers i el bandolers, van entrar i sortir els vencedors i els vençuts d’un bon grapat de guerres.
Una d’aquestes vies d’origen romà fou la Via Francisca (o camí de França), que venia de França pel coll d’Ares i traspassava el Collsacabra pel grau de Falgars. Aquest camí es convertí a l’edat mitjana en el camí ral de Vic a Olot i es va recuperar per reforçar les comunicacions tant per motius d’índole militar com per la incipient xarxa econòmica de mercats i fires comarcals. (1)

L’activitat d’aquest camí propiciaria la consolidació de tres pobles: l’Esquirol i Cantonigròs, a Osona, i els Hostalets d’en Bas, a la Garrotxa. Tots tres naixerien i creixerien en funció d’aquest camí: l’Esquirol a mig aire del coster o pla inclinat que enllaça la Plana de Vic amb el Collsacabra; Cantonigròs gairebé al cim de l’altiplà, molt a la vora del coll o pas de muntanya que donaria nom al territori. Finalment, els Hostalets d’en Bas, situat a l’extrem meridional del pla d’en Bas, just al peu de la famosa pujada, que en realitat és un veritable ‘mal pas’, del grau de Pruit.
A més a més d’aquests tres pobles, a tot el llarg de l’antic camí ral hi havia una munió d’hostals, com el Pont de Sant Martí Sescorts, la Rotllada de Cantonigròs o el Grau, a Pruit, entre molts altres. Tot això fa pensar que aquest camí devia ser un dels més transitats de Catalunya entre el segles XVI i XIX, convertint-se també en un eix de poblament. (2)

Qüestions legals
Un camí ral és un camí principal de comunicació històrica entre poblacions, d’ús públic
des de temps immemorial. Això, d’acord amb la doctrina jurídica que emana dels articles 339 i 344 del Codi Civil espanyol, converteix aquests camins en béns de domini públic de titularitat municipal. Aquests camins gaudeixen de la protecció pròpia dels béns de domini públic que empara directament la Constitució espanyola i que recull la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Per tant són inalienables, inembargables i imprescriptibles. (3)

Valors naturals i culturals
Els elements del patrimoni arquitectònic i cultural s’han anat creant al llarg dels anys de pervivència del camí. Podem citar el poblat ibèric de l’Esquerda, els dolmens de Puigsespedres o de Puigseslloses, les esglésies romàniques de Sant Martí Sescorts, Sant Andreu de Pruit, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Joan de Fàbregues, Sant Andreu de Falgars o Sant Simplici, el grau d’Olot, els ponts medievals de l’Hostalot, de l’Esquirol, del Bruguer, de Roda o de les Palanques, els antics hostals de les Palanques, can Perai, la Rotllada, l’Hostalot, l’Hostal del Grau… i pobles amb el tipisme de Rupit i Pruit o els Hostalets d’en Bas.
Per un altre cantó, el patrimoni natural d’aquestes contrades és certament fantàstic. La Plana de Vic i la vall d’en Bas, els espadats de Cabrera i el Pla d’Aiats, els cingles i boscos del Collsacabra, els engorjats de la riera de les Gorgues, els salts de la Foradada, la Barra de Ferro, el Sallent o la Coromina, la serra de Mateus, la mina dels Bandolers, etc, són elements imprescindibles que complementen notablement els atractius per als nous usuaris del camí.

Font:
1 Extracte de la conferència feta per Assumpta Serra i Clota, sota el títol: “Els camins medievals al Collsacabra”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004.
2 Extracte de la conferència feta per Jaume Font i Garolera sota el títol: “El camí ral de Vic a Olot com a eix de poblament (segles XIX i XX)”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004.
3 Extracte de la conferència feta per Xavier Campillo i Besses sota el títol: “Fonaments jurídics per a la recuperació del camí ral de Vic a Olot”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004.


D'altra banda, el DPTOP i l'Ajuntament d'Olot van presentar recentment "La guia del camí ral de Vic a Olot", editat de manera conjunta. La guia permet recórrer el camí amb la necessària informació de les diverses fites patrimonials i paisatgístiques al llarg del mateix, tram a tram, en un total de nou etapes a peu. L'Ajuntament d'Olot en fa la distribució.

Itinerari:
Comencem la ruta d’avui a 2/4 de 9 amb un dia totalment assolellat. Un panell informatiu ens descriu el traçat del camí ral.

Inici excursió

Ens trobem davant de L’Hostalot (890 m.), antiga casa que havia estat un hostal al peu del camí ral de Vic a Olot; baixem cap el torrent del Grau i passem per el pont Vell de l’Hostalot. Aquest pont és d’origen romànic, de finals del segle XI. Podem veure que s’ha reforçat l’estructura i s’hi ha col.locat una barana per garantir la seguretat.

Informació sobre el pont de l'Hostalot

Podem veure que s’ha recuperat l’antic paviment i s’ha netejat totalment la seva estructura.

Pont de l'Hostalot

Desprès de passar una tanca podem observar que en aquest tram s’hi veuen molts trossos ben empedrats, sencers i ben conservats amb pilones al marge de l’antic camí ral.

Empedrat del camí ben conservat

Anem seguint el camí amb lleugera pujada passant per un bosc de roures fins arribar a una clariana que desemboca en un prat. Travessem aquest prat cap a l’esquera i arribem davant de l’Hostal del Grau. Actualment restaurat i dedicat a segona residència. Antic hostal del camí ral. Punt obligat de parada dels traginers abans d’emprendre l’última etapa cap Olot. És un gran edifici, quadrat i molt bonic amb vestíbul i arcs porxats a la planta baixa i pis. Magnífica situació.

Hostal del Grau


Al costat mateix de l’Hostal del Grau, comença a baixar el Grau d’Olot. Tot seguit trobem un indicador on diu: Mina dels Bandolers. Deixem el camí i ens desviem cap a la dreta creuant un petit torrent i passant per una roureda seguim per sobre les marrades del grau fins arribar a trobar un filat espinós que acaba en un roure prop de la carena. Tenim la Mina dels Bandolers sota els nostres peus. Aquesta mina és en realitat un gran call natural d’uns 60 metres de llarg i 1’5 d’ampla i altura de 2 a 4 m. Encara que està destapada, s’hi havia fet una teulada natural de terra, per fer-ne un bon amagatall.

Mina dels Bandolers

Desfem el camí i enllacem de nou cap el camí ral en el tram del grau. Aquest grau que permetia els pas dels carros, conserva encara l’empedrat amb fortes i atrevides rampes. L’indret és misteriós i salvatge. Altes parets de pedres aguanten el camí enmig d’una fageda i d’una vegetació molt tupida.
Les Marrades

El camí va baixant fent llaçades. Sota el camí i a l’esquerra veiem un pedró amb una inscripció que diu: Laudetus Nomen Domini, la creu de Sant Jordi i l’any 1731.

Pedrò commemoratiu

Aquest indret molt concorregut era conegut, malauradament, pels atacs dels bandolers als vianants.

Continuem baixant i al arribar en un revolt, podem observar monumentals parets i tot un seguit de ziga zagues que fa el grau. En aquest tram s’ha pogut recuperar el bonic empedrat el camí.

Empedrat del camí molt ben conservat

Poc desprès passem per la font de les Marrades, situada a la dreta del camí i al peu d’unes roques. Veiem que hi ha una àrea de descans i una nova senyalització.

Font deles Marrades


Al damunt hi ha un bonic pessebre amb imatges de fusta ben treballades.

Arribem a una clariana, som al Coll del Pixador dels Matxos. Cruïlla de camins.

Lloc on deixem el camí ral

Deixem el camí ral i seguim un camí cap a l’esquerra. En un pi hi ha una “X” de color groc. Anem seguint aquest estret camí en lleuger descens fins arribar a trobar-ne un altre de transversal que el seguim per la dreta. Anem baixant fins que trobem una monjoia. Deixem el camí i trenquem a l’esquerra.

Anem baixant cap a la riera per una zona molt espessa

Baixem per aquest camí en forta pendent enmig d’esglaons de roques i arribem a la Riera del Puig. Uns pocs metres més avall veiem la font de la Cirera (segons el mapa de l’Alpina s’escriu amb r), font a tocar al riu.

Font de la Cirera

Hi ha un petit relleu de la Verge i el Nen; amb una roda de molí al davant que fa de taula. És un lloc amb un bonic bosc de ribera i molta vegetació.

Voltants de la font


Travessem la riera enmig de les grans pedres i deixant la riera a la dreta seguim el camí en direcció Nord, sortim del bosc i arribem a la masia de la Cirera. Gran masia deshabitada però rehabilitada recentment.

Al fons, la raconada del Grau d'Olot

La Cirera

Fins aquí hem tardat 2 hores.

Estem aproximadament a la meitat de la ruta i a 500 m. d’alçada. Esmorzem al costat mateix de la casa tot contemplant la gran vista panoràmica de la Vall d’en Bas, S. Miquel de Castelló, el Puigsacalm, el Canigó.

Bonics racons de la Vall d'en Bas

Poc abans d’arribar a la casa (lloc per on veníem), girem a la dreta, per una pista que ens torna a portar a la riera; la travessem i passem pel mig d’un camp on al final girem a la dreta per anar a passar pel davant de la casa de El Solans.

El Solans

En aquesta casa comença el tram del camí ral de Vic a Olot. Hi ha un plafó indicatiu del camí ral. A trossos l’empedrat del camí està molt ben conservat i s’enfila fent llaçades.

Camí de tornada pel camí ral

Desprès de passar per una drecera del camí ral, arribem de nou al Coll del Pixador dels Matxos.

Coll del Pixador dels Matxos

Aquí deixem el camí principal, que és el que puja, i agafem el de l’esquerra. Aquest camí que està força desdibuixat per les fulles va planejant primerament i ràpidament comença a enfilar-se per guanyar el grau.

Tram poc transitat i ple de branques en el camí

Només veiem un parell de senyals de color vermell pintats en uns faigs. Camí molt dret i directe.

Racons molt ferèstecs

Al arribar en un pla i desprès de passar una tanca amb fil ferro espinós girem a la dreta enmig d’una roureda fins a trobar la crta. que va a la casa de l’Hostal del Grau.

Arribem a dalt el pla

Seguim un tram per aquesta crta. fins arribar en un rètol on diu: Mina dels Bandolers. El seguim però en sentit contrari, és a dir cap a l’esquerra i enllacem de nou al camí ral, a tocar al pont de l’Hostalot.

Passem el pont i finalment arribem a la crta. de Falgars. Final de l’excursió d’avui.

Sota el Pont de l'Hostalot

Marxem a ¾ d’una i a 2/4 de 2 arribem a Vic.

Recorregut: 7’4 km
Alçada màxima: 941 m
Alçada mínima: 507
Ascensió Acumulada: 507 m

Avui ha estat un variat i complet itinerari. Hem pogut gaudir de cingleres, del bonic camí empedrat del Grau, recentment rehabilitat, diverses font atapeïdes de vegetació i d’esplèndids panorames en diferents punts de la ruta.

Sortida realitzada el dia 28 d’Abril de 2010

Per acabar, podeu fer el tastet d'una llegenda

LA BIGA DELS PENJATS
El camí ral que en altre temps unia Vic amb Olot i que permetia el pas dels carros, quan arribava a l’extrem del Collsacabra, abans de baixar el cingle, trobava l’antiga masia del Grau de Pruit.
Aquesta masia que, llavors servia d’hostal, parada obligatòria per a molta gent que passava per aquest indret, abans o després d’haver passat el grau. Les marrades i revolts del camí que, en aquest punt baixa amb fort pendent la cinglera coberta de frondosa vegetació, amb forats, i esqueis per tot arreu, fan que en temps del bandolerisme, particularment els segles XVII i XVIII, fos un lloc molt insegur i perillós.
Encara els més vells de la contrada recorden que en dies de fires i mercats importants hi havia vigilància per part de les autoritats del país. A tocar el camí i penjat a les penyes hi ha la mina dels Bandolers. Aquest nom ja indica per si sol la inseguretat del Grau per part dels negociants i pagesos que acudien als mercats i fires dels pobles veïns.
Aquesta mina és un gran call natural d’uns 50 metres de llarg per un i mig d’amplada i una altura de 2 a 4 metres. Avui es troba destapada, però fins no fa pas gaire temps estava coberta per una teulada natural feta de terra, branques, arrels i mates que en feien un seguríssim amagatall.
Doncs bé, aquest era el lloc escollit per una colla de bandolers per als seus assalts i escomeses. La justícia, ajudada pels camperols, havien organitzat moltes batudes per caçar els malfactors, però cap no havia donat resultats positius, ja que els lladres s’escapolien com per art del diable fent-se esmunyedissos quan menys ho esperaven.
Així va passar molt de temps fins que es va poder esbrinar que una pastora que guardava el ramat de la masia del Coll de Pruit, amistançada amb un dels bandolers, era la lloca, o sigui, la que informava els bandits de tot el que passava i es deia per la contrada. Un bon dia es va agafar la pastora com a sospitosa. La varen fer cantar i explicà el secret de com els bandolers es feien fonedissos, descobrint així el lloc de l’amagatall. Això permeté atrapar, si no tots, sí alguns d’ells, i sense gastar gaires embuts foren penjats d’una de les grosses bigues del menjador-sala de l’Hostal del Grau, anomenada des de llavors, la biga dels Penjats.

Del llibre: “Paisatges i Llegendes del Collsacabra”.
Autor: Miquel Banús i Blanch
Farell Edicions