Cascada del Molí del Salt de Salgueda (Vidrà)

12 de Novembre del 2008

Recorregut:
Vidrà – Pont de Salgueda – Cascada del Molí del Salt – Vidrà

Recorregut i Mapa (Editorial Alpina)

Descarregar Track de la ruta

La ruta al Wikiloc

Aproximació:
Sortida a 2/4 de 8 de Vic. Anem en direcció Sant Quirze de Besora per la C-17. A patir d’aquí en desviem per la BV-5227 fins a Vidrà. Total: 37 kms.

Vidrà és un municipi de poc més de 34 Km2, situat a 982 m. d’alçada, format per el nucli de Vidrà, la Creu de l'Arç i el veïnat de Ciuret, i diferents cases de pagès. Al nord de la comarca d'Osona, a la qual pertany des de 1989.

Voltada per les muntanyes del pre-Pirineu, al nord (Serra de Milany i Santa Magdalena) i per la Serralada Transversal al sud-est (amb Cims de Puigsacalm, Puig Curull, Puig Tosell, Puig dels Llops i Puig de les Àguiles).

El paisatge és impressionant. Són destacables les fagedes, rouredes i prats montants, i també les diverses fonts, salts d'aigua i arbres monumentals que són indrets dignes de visitar i contribueixen a donar a l'entorn més encant i interès. Té una xarxa de carreteres rurals i camins que superen els 60 Km, molt adients per a la pràctica de l'excursionisme i de la bicicleta de muntanya.
Els paisatges de Vidrà es poden gaudir en qualsevol estació de l'any. El bosc predominant, la fageda, permet que els seus colors variïn, segons el temps i que, per tant, cada època tingui un encant diferent.

Vidrà és un poble del Bisaura, viu i acollidor, avesat d’anys a integrar el visitant en la seva vida quotidiana. El seu enclavament geogràfic, a la província de Girona i el seu microclima li confereixen un tipisme especial i captivador.

L’etapa medieval de Vidrà és la més interessant i coneguda de la seva història. Cap el 960, el terme estava estructurat en 8 viles rurals: la Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Covildases, Bosquerons i casa d’Arig amb les Planes.

El casc antic s’estructura al voltant de l’església de Sant Hilari de Vidrà (consagrada el 960, tot i que del primitiu edifici només n’hi queda la paret sud), al davant de la qual hi ha el petit cementiri.

(Informació extreta Web Paisatges del Ter)

Postal de Vidrà dels anys 1980
Itinerari:
Avui el dia també es presenta molt tapat per núvols. Comencem la ruta a 2/4 de 9 amb temps molt insegur, però de moment no plou. La sortida i arribada és a la plaça del poble de Vidrà.

Seguim la crta. que travessa el poble i a mig camí del veïnat de la Creu de l’Arç , passant pel davant de la masia del Cavaller de Vidrà, baixem pel camí de la dreta que ens portarà al fons de la vall direcció al Pont de Salgueda. Hi ha un cartell indicatiu.

Dia totalment tapat per la boira

Desprès de passar pel costat d’una depuradora d’aigües, deixem el camí principal i agafem el sender de l’esquerra (cartell indicatiu) que baixa cap a la vall del riu Ges enmig de boixos i faigs. Al arribar al costat d’una torre d’alta tensió, baixem pel camí de la dreta que ens porta al pont de Salgueda.

Aquest pont romànic per a vianants és d’una sola arcada i de gran bellesa. El paisatge que l’envolta és feréstec; la vegetació envaeix la riera i mig tapa el pont. Si ens allunyem una mica per la riba dreta, tindrem una immillorable imatge del pont.

Pont de Salgueda

Per la nostra esquerra s’ha ajuntat el sender PR C-47, procedent de Vidrà. Passem el pont i seguim el sender a la dreta que baixa fins a les ruïnes del molí i el salt. Els últims metres de baixada sobtada han estat arreglats recentment.

Amb molta precaució, ja que el terra és molt relliscós, ens apropem a la cascada del Molí del Salt de Salgueda.

És un dels salts més importants del riu Ges.
Els seus 20 metres d’alçada va fer que fos aprofitat, com les antigues ruïnes ens ho demostren, per fer funcionar un molí, d'aquí en deriva el seu nom.
És també un dels trams més bonics de tot el riu. Indret solitari i de feréstega bellesa

Cascada del Molí del Salt de Salgueda

El temps empitjora i comença a ploure amb força intensitat. Fem ràpidament les fotos de rigor i decidim retallar la ruta que teníem prevista fer. Inicialment era de 10 kms.

Equipats per la pluja

Deixem els senyals del PR. Travessem el riu per unes passeres i seguim un camí en forta pendent pel mig de la fageda fins a desembocar en una pista forestal amb un cartell indicador.

Camí de retorn a Vidrà

Nosaltres seguim aquesta pista cap a la dreta i que passant altre vegada per la depuradora, en poc més de mitja hora arribem al trencall inicial per on hem passat en el camí d’anada.

Passem per davant de la masia del Cavaller de Vidrà. Aquesta masia es va aixecar l'any 1787. En va dirigir la construcció un mestre d'obra francès. Casa senyorial sòbria, amb detalls decoratius com les llindes, amb tres pisos i porxo a la planta. D'estil barroc amb una galeria i afegits posteriors.

El Cavaller de Vidrà

Fem els últims metres a corre cuita i finalmet arribem al cotxe.
El temps que ha fet avui ja era d’esperar. Per sort el recorregut ha estat força curt.

Arribem a Vidrà a ¼ 11 i a les 11 h. ja som a Vic

Recorregut total: 4’5 kms.

11 comentaris:

miquel ha dit...

Hola!

La foto en que surt en Lluís amb paraigües m'ha fet pensar en un altre debat referent al món excursionista. El tema a debatre seria el següent:

Pels excursionistes, què és millor, anar amb paraigües o bé amb impermeable?

miquel ha dit...

Ja que he obert aquest interessant debat, seré el primer a opinar.

En la meva opinó, i tot i que reconec que moltes vegades he portat el paraigües a la motxilla, no hi ha res més antiestètic i incòmode per un excursionista que anar amb un paraigües obert. M'explico:

Primerament, els camins pels que anem els excursionistes acostumen a ser feréstecs, complicats, passen per boscos, terrenys amb vegetació, arbres, arbustos... Molt sovint són estrets i corbats. Si ja ens costa a vegades moure'ns pels carrers dels pobles i ciutats amb paraigües, pels camps i boscos ha de ser una incomoditat total.

Pel que fa a l'esteticisme, imaginem per un moment la imatge d'un excursionista amb un paraigües en una mà i un bastó a l'altra...

Els excursionistes, sovint, hem de grimpar, fer ús de les mans per superar algun obstacle que ens trobem pel camí. Si anem amb paraigües aquesta dificultat és multiplica. Què hem de fer, deixar per un moment el paraigües a un company? Tancar-lo fins passar l'obstacle? I si plou molt?

Aquests petits exemples m'han fet arribar a la conclusió que el millor que podem fer els excursionistes en cas de pluja és treure un bon impermeable (o cangur). Alerta! No confondre impermeable amb capalina, però això ja seria un altre debat!

Espero respostes!

Anònim ha dit...

Primer de tot, agraexo molt que hi hagi gent com vosaltres que tenen aquest blog on ens ensenyen els racons més preciosos de Catalunya, ja que si no ets de la zona, no saps que existeixen. M'agraden molt els boscos i rius catalans, però sóc de ciutat i necessito recopilar informació de llocs així, per anar-hi un dia a fer senderisme i conèixer millor la bellesa que m'emvolta, que la ciutat em tapa. Gràcies per això.
I referent a lo de paraigües o impermeable, estic amb el Miquel i crec que l'impermeable amb una gorra és lo ideal, ja que la gorra fa que les gotetes no es fiquen als ulls i no molesti la pluja, fa que t'oblidis d'ella i puguis disfrutar-la com els arbres que ens envolten en el camí. També és important portar un calçat adequat.Força salut per tothom

Jaume ha dit...

Sí, realment en la majoria dels casos el paraigües és inviable.

Ara bé, quan l'excursió ho permet... el paraigües és un gran invent i té unes connotacions rurals i ancestrals que no hem de despreciar.

Per cert, moltes gràcies per aquest bloc.

Lluís ha dit...

Considero antiestètica total la visió d'un excursionista amb paràigües i sobretot amb el que portava el de la fotografia, que només l'hi tapava el cap am prou feines. Però he de dir que això minimitza l'ensopegar amb qualsevol branque i el perill d'haver-lo de compartir cas de que els altres no en porti'n (també dependria de amb qui l'has de compartir, cosa que faria mes relativa la reduïda dimensió del paraigües o inclús més convenient).
De totes maneres i per experiència, puc dir que no he trobat mai un impermeable, xubasquero,cangur o com li volgueu dir , que després d'un cert temps no massa llarg d'aguantar la pluja no traspuï i al final et quedes xop igualment.
Be, al que anàvem, antiestètica a mes no poder però pràctica.

Campro ha dit...

Hola,

Aquest és un tema molt seriós. Diu molt poc d'un excursionista anar amb paraigües.

Si toca el sol l'excursionista es torra la cara. Doncs si plou, l'excursionista es mulla, no creieu??

El problema que hi veig és que els subsituts són patètics. El més comú és la capelina:

Qui no ha vist una persona amb capelina i ha dit: quina pena!! jeje. A més a més, inabilites les dues extremitats superiors ja que queden colgades totalment.

Per exemple, un escalador que vagi a la muntanya difícilment podria portar capelina. I paraigües tampoc...

Lluís ha dit...

No estic d'acord en que si fa sol l'excursionista es torra, el que fa es posar-se un barret i si plou el que vol es no mullar-se.Es clar que intentarà que no el vegin amb una capellina perquè ja sabem tots l'efecte que es fa, i si ensopegues no tens mans per posar a terra ans al contrari, al estirar els braços i tensar la tela encara empenys el nas endavant i toca avanç al terra. Un paraigües en canvi, sempre podràs dir que l'has trobat per allí, sobretot si es "cutre" com el de la fotografia, o que l'hi han deixat una bona gent i que per no fer-els-hi un lleig l'has agafat.
En fi, que val mes que no plogui.

Anònim ha dit...

si

ROMAN ha dit...

És la 1ª vegada que escric en aquest interessant blog i per tant el que em toca en primer lloc és felicitar al promotor Sr. Josep Mª Camprodon i els que l'acompanyen, per els seus interessants comentaris i fotografies dels llocs per on van d'excursió.
Sóc una persona cinquentona que també m'agrada molt la muntanya i procuro també, sempre que puc, fer natura per molts dels indrets que vostè tant bé descriu.
Avui, però, aprofitant la disyuntiva que es planteja sobre si paraigua o impermeable (confesso que estic completament d'acord amb les assenyades paraules que han dit els Srs. Miquel i Campro), voldria encetar un tema que crrec molt més important per la seva trascendència : el fet d'anar d'excursió amb camisa o jersei de coll alt. És un tema que em preocupa des de fa temps i el considero gairebé vital per un excursionista i a més tenint en compte la situació que ens toca viure actualment. Haig de dir que personalment, sempre he utilitzat camisa i fins ara no me'n arrepenteixo; és molt pràctica perquè la pots graduar en funció de fred-calor, cordant o descordant algun botó i també pot fer de coll alt aixecant les seves puntes. També vull dir que em dona molta tranquil.litat perquè, encara que no l'he utilitzada mai, porto sempre una corbata plegada a la butxaca petita dels pantalons perquè, donat que ara s'ha posat tant de moda per tothom sortir a la muntanya, tinc por de trobar-me alguna personalitat de compromís i em sabria molt de greu no vestir com ella.
El jersei de coll alt no està pas malament però és una altra cosa. Penseu només en el moment de l'esmorzar i l'esforç que s'ha de fer per empassar-se el pernil de l'entrepà o bé els costipats de coll que s'agafen per culpa de la mollena permanent que es produeix al coll, fruit del desplaçament i estancament de la suor de la cara.
Per cert: no creieu que hi ha molts problemes de gola en aquesta época?

Lluís ha dit...

Apreciats comentaristes.
Veig que definitivament l'assumpte del paraigües ha quedat esgotat ràpidament i ara ens hem posat amb els colls. Doncs només dir que jo quasi sempre porto coll rodó, o sia, ni una cosa ni l'altre amb la qual cosa tens un terme mig entre els inconvenients i els avantatges dels altres dos colls amb només una peça.
Quant a la proposta de portar una corbata a la motxilla per si trobem algú important ho trobo molt assenyat, però considerant que s'ha de mirar d'estalviar espai i pes i que les possibilitats de que plogui son bastant mes altes que les de trobar alguna personalitat, prefereixo portar el paraigües a la corbata. No descarto però, canviar la gorra que porto, per un barret de copa per si de cas.

miquel ha dit...

Hola de nou!

Quan compris el barret de copa lluís, sobretot que sigui plegable perquè el puguis guardar a la motxilla!

Dit això, sobre si és millor camisa o jersei de coll alt us he de dir que jo ja fa uns quants anys que he optat pel xandall. Sí, és antiestètic a més-no-poder, però també és còmode. I pel que fa a la part de dalt del xandall, el jersei podríem dir-ne, doncs en tinc de dos tipus, de coll rodó baix i de coll alt amb cremallera.

El coll alt a vegades resulta una mica incòmode, però protegeix més del fred a l'hivern i de les cremades a l'estiu. El que faig és combinar una mica els dos jerseis segons l'ocasió.

Sí, és cert que sempre hi ha l'excursió per la que et mudes més tot pensant en les celebritats que et puguis trobar pel camí. Jo us he de dir que, per aquestes excursions porto sempre una pajarita (en català, segons el traductor de la generalitat, corbata de llacet). Crec que és menys informal que la corbata clàssica i que s'adapta millor a la situació. Portar una corbata potser és una mica forçat, en canvi una corbata de llacet queda més adaptada a la situació.

La idea del barret de copa m'ha agradat, però jo em decanto per un barret més català: un barret de mexicà d'aquells que venen a les rambles!!! Fins i tot em resoldrà la problemàticaolèmica de si és millor portar paraigües o impermeable!!!