Salt de la Minyona (Mas d'en Coll)

4 de Març del 2009

Recorregut:
Mas d’en Coll – Puig Castellet – Can Barretina – GR-2 – Sant Llorenç – Salt de la Minyona – PR-C-40-1 – Pista dels Munts – Pont del Vent – Mas d’en Coll.

Recorregut i mapa

Descarregar Track de la ruta.

La ruta al Wikiloc

Aproximació:
Sortida de Vic a 3/4 de 8. Eix Transversal (C-25) en direcció Sant Hilari Sacalm. Sortida 187 a Sant Julià de Vilatorta. Agafem la crta. N-141-D direcció Pantà de Sau. Passat el km 6 trenquem a la dreta per la pista. Hi ha un senyal indicador (Ruta dels Ibers). Seguim la pista uns 500m.
Total 11 km.

Itinerari:
L’excursió d’avui és una ruta molt variada i farcida de llegendes i d’història. La suavitat del relleu de la Plana de Vic, queda trencada pels sobtats espadats de l'entrada de les Guilleries d’Osona. D'aquí que les balconades naturals es puguin considerar una de les singularitats més remarcables de l'indret.

Comencem la ruta d’avui a les 8 tocades, amb un cel totalment tapat i amb amenaça de pluja. Tenim el paraigua preparat.

Punt de sortida excursió

Agafem una pista a l’esquerra en direcció al Mas d’en Coll i voregem una gran bassa per dirigir-nos cap a un pal indicador en una cruïlla.

Seguim la pista de la dreta. Fem uns 200 m i deixem la pista per enfilar-nos a la dreta per una corriol amb forta pujada que desemboca al camí del Puig Castellet (Poblat Ibèric). Aquest camí força ampla i amb suau ascensió presenta el terra enllosat.

Arribem en un pla i seguidament entrarem en el recinte de les restes del poblat ibèric de Puig Castellet a 700 m d’alçada.

Poblat ibèric de Puigcastellet

El jaciment ibèric del Casol de Puigcastellet es troba situat en un turó en el sector de llevant de Folgueroles. Tot i que l’assentament sembla trobar-se avui en un lloc amagat, és només un efecte òptic provocat per la vegetació abundosa al cim i les vessants del turó. En realitat el jaciment està situat en un punt molt estratègic des del qual es domina al nord una via de comunicació important d’accés a la Plana de Vic des de la costa gironina. El lloc el trobem esmentat en els documents de l’època medieval i en l’època ibèrica devia posar en connexió l’àrea d’Osona amb les poblacions de l’Empordà. Fou descobert els anys 60 per un grup d’afeccionats excursionistes vinculats al Museu Episcopal de Vic.

Les ruïnes restaurades en part del que fou un dels poblats ibers -tribu dels ausetans- més importants d’Osona (segles III-II aC) juntament amb l’Esquerda a Roda de Ter i Montgròs al Brull. Uns plafons informatius expliquen adequadament al visitant del que es pot veure a les ruïnes existents.

Es tracta d’una fortalesa formada per un gran pany de muralla de 64m de llargada i 2’5 d’amplada. Per l’interior s’obren 10 àmbits que desemboquen en un passadís.
La vida d’aquest assentament fou molt curta: uns 50 anys, a mitjans del segle III aC. Desprès fou paulatinament abandonat.
Actualment és un lloc tranquil, voltat de bosc frondós: un espai on hom entra de ple en contacte amb la natura.

A partir d’aquí continuem el camí i al arribar a una cruïlla amb un pal indicador, seguim cap a la dreta fins arribar al Pla del Bronze.

Aquí deixem el camí principal i seguint un corriol amb suau pendent arribem al Serrat del Pi on hi ha les runes de la petita masoveria de Can Barretina habitada fins a mitjans del segle XX. Situada dalt la carena amb grans vistes panoràmiques.

Can Barretina

El camí continua per la carena fins a Coll Llobera on entrem al municipi de Sant Julià de Vilatorta. Ara només ens cal seguir el GR-2.

Continuem pujant fins a prop del Serrat del Vent on hi ha l’indret anomenat La Miranda des d’on es pot observar el Montseny, les Guilleries i el Collsacabra.
Baixem per un grau amb forta pendent i vorejant la cinglera tot passant per el costat d’una bassa excavada a la roca arribem a Sant Llorenç del Munt.

Sant Llorenç del Munt

Observem un majestuós casal prioral, un clos d’edificacions de pedra que conserva una bonica església amb 3 absis romànics i diverses finestres gòtiques provinents d’altres edificacions.

Sant Llorenç del Munt és l'antic i encastellat monestir de Sant Llorenç del Munt (antigament de Planeses), fou el centre històric i religiós més important de l'antiga demarcació de Planeses, situat a l'extrem d'una cinglera on hi ha l'únic pas practicable al puig de Sant Llorenç (856 m), envoltat de tallats i timberes de gresos roigs. Sant Llorenç del Munt, antic casal i canònica augustiniana, fou unit el 1824 al municipi de Sant Julià de Vilatorta i es troba dins un petit apèndix que forma el terme al NE, a frec de la cinglera que separa la Plana de Vic de les Guilleries. Sobre la cinglera hi ha un gran pla plantat de pins i amb una font, on hi ha feixes de conreus i on hi hagué antigament una torre de vigilància al punt més alt. L'extrem de llevant de la cinglera és un excel·lent mirador vers les Guilleries.

Quan l'antic castell de Sant Llorenç, el terme del qual s'estenia pels actuals municipis de Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles, perdé la seva jurisdicció a favor del de Sameda, els seus propietaris, els Meda i Vilagelans, el destinaren a casa religiosa. El 1067 Guillem Bernat de Vilagelans i Adalbert Bompar de Meda cediren l'església de Sant Llorenç al monestir de Sant Marçal de Montseny perquè hi fundés un priorat o casa benedictina. Dificultats internes de Sant Marçal feren que no es portés a terme la fundació i, posteriorment, sota la protecció dels descendents dels primitius donants, s'hi reuní una comunitat de clergues o canonges regulars de Sant Agustí, sota la direcció del sacerdot Ramon Pere (1125-68). La casa tingué una relativa vitalitat fins al principi del segle XV i després començà una etapa d'estancament i decadència, prolongada tot el segle XVI. Continuà només amb un sacerdot i un prior titular, que no hi residia, fins el 1760, que les seves rendes foren unides al seminari conciliar de Vic. En el temps de màxima esplendor (segle XIII) tenia un prior, sis canonges, un clergue secular i deu familiars o servents. En depenien les parròquies de Sant Sadurní d'Osormort, Sant Feliu i Planeses, Santa Maria de Folgueroles i Sant Cristòfol de Cerdans, i els seus béns consistien en la possessió de molts masos i alous en aquestes parròquies i també a Vilanova de Sau, Balenyà, Espinelves, Tavèrnoles, Centelles, Viladrau, Tona i Taradell. El prior tenia la jurisdicció civil sobre el terme o la quadra que envoltava el priorat, des del coll de Portell i el coll de Llobera al Coll Pedrís i els cingles de Puig Castellar.

El conjunt monumental del castell i l'església fou restaurat per un particular de Vic. Foren refets dos absidiols mutilats al segle XVI i es reconstruí la volta de l'església de tres absis, consagrada el 1140 que, refeta ja al segle XVI, havia caigut feia més de cent anys. Prop seu hi ha un casal amb elements gòtics i altres de més tardans, que indiquen que fou restaurat al segle XV i fins al XVIII. El 1579 es cobrí una cambra o cova sota l'església que ha estat excavada de nou. El 10 de desembre de 1974, a l'interior de l' església, fou trobat un fragment dedolium o atuell similar, el qual és probable que originàriament fos utilitzat per a tapar les relíquies que hi havia dipositades a l'altar.

S'hi accedeix per una carretera que arrenca a la dreta, passada la Mina, de la carretera de Vic al pantà de Sau.

Des de Sant Llorenç baixem cap a Coll Pedrís a tocar a el Puig Sameda de 817m, des d’on es poden observar les restes, quasi imperceptibles, del Castell de Sameda; consta des del 992 i la seva jurisdicció reemplaçà el segle XI la del Castell de Sant Llorenç.

Des del Coll Pedrís el nivell paisatgístic és d’una gran bellesa, doncs és una balconada privilegiada sobre el relleu accidentat de les cingleres del Collsacabra, la vall de Sau, les Guilleries i el Montseny.

Mentre contemplem el panorama, veiem que en aquest Coll fa poc temps, potser dies, han acabat d'instal.lar una torra mastodòntica de la MAT. A part de l’obertura i arranjament de pistes, l’impacte de la MAT és paisatgístic. Cal recordar que ens trobem en un espai protegit. També cal tenir present que un cop activada la línia, a sota s’haurà de fer un corredor paral.lel sense vegetació.

Torres al Coll Pedrís

Seguim baixant per la pista i al arribar en una cruïlla trenquem a l’esquerra deixant la pista de Sant Llorenç i seguint el GR ens enfilem en forta pujada cap el Coll Sameda i tot seguit passem per damunt el túnel de la Mina de Sau per anar a desembocar a la pista dels Munts.

Al fons, el cingle del Salt de la Minyona

Arribats a la pista seguim cap a la dreta i desprès de recórrer uns pocs metres de pista ens desviem a la dreta per un corriol que baixa i flanqueja suaument i arribem al mirador del Salt de la Minyona.

Mirador del Salt de la Minyona.

En aquest mirador; conegut també com la M. de Déu del Cingle s’hi assenta el Pedró de la Verge del Cingles.

El Salt de la Minyona és un bonic mirador que es troba al cim dels Munts, dominant el cingles de Vilanova de Sau. Des d'aquest punt, que es troba a 832 metres d'alçada , es poden admirar gran part de les Guilleries. Una simple barana de ferro de més de 80 m que contorneja les cingleres, separa del buit que origina un espadat d’extremada verticalitat.

A baix, Vilanova de Sau

Indret molt visitat pel seu fàcil accés. Trobarem la pista una vegada passat Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau, just després del pont del Vent. Hi ha un rètol indicatiu. En aquest punt, deixant la carretera podem agafar una pista que puja als Munts i és apta per a vehicles.

L'imponent paisatge que es presenta des del mirador del Salt de la Minyona fou un recurs força emprat en l'obra de Verdaguer. Des del cim d'aquest penya-segat, el poeta va escriure un poema de joventut dedicat a la "nina del cingle" i també en una prosa evocà la llegenda popular del lloc, que explica la història d'una donzella que va saltar-hi sense fer-se mal perquè arribava tard al seu casament.

Esmorzem en aquest lloc; el dia esta molt ennuvolat i no podem gaudir de l’extens panorama que s’hi observa.

Seguim camí amunt i a poca distància, arribem al cim dels Munts (864 m), on hi ha diferents antenes de comunicació i que presideix la serra que s'estén des del Montseny fins al congost de Casserres i que actua de divisòria entre l'extensa Plana de Vic i les Guilleries. Passem pel costat de la masia dels Munts i anem seguint el GR.

Masia dels Munts

Seguim per una pista pavimentada en forta baixada i arribem en una cruïlla. En aquest punt deixem el GR-2 i enllacem amb el PR-C-40-1. Seguim cap a l’esquerra.

Ignorem un trencall a l’esquerra i seguint pel costat del torrent amb una abundant vegetació de ribera, arribem en una cruïlla. Seguim la pista de l’esquerra, passem sobre un pont i deixem el trencant de Masgrau a la dreta.

En una llarga recta deixem el PR a la dreta i seguint per la pista anem a desembocar a la crta. dels Munts.

Al fons, Sant Llorenç

Ara només ens cal anar seguint aquesta pista que en lleuger descens ens portarà fins al Pont del Vent.

Capella de la Verge del Camí.

Pont del Vent. Plafò indicatiu Salt de la Minyona

Som a la Crta. N-141 que va a Vilanova de Sau. Seguim cap a la dreta fins arribar a un pal indicador d’una ruta per a BTT on cal deixar la Crta. i enfilar-nos l’esquerra per una pista molt pedregosa i que tot passant pel costat d’una torra d’alta tensió arribarem en una cruïlla amb un pal indicador.


Continuem cap a la dreta i finalment arribem al punt de sortida.

Marxem a 2/4 d’una i arribem a Vic a ¾ d’una.
Desnivell: 311 m
Recorregut: 13’49 km

La vall de Sau sorprèn per la bellesa del seu paisatge, però les arriscades cingleres multicolors fan de les Guilleries-Savassona un balcó privilegiat de la comarca. Una important xarxa de camins permet una visita agraïda i còmode d'una punta a l'altra.

L'existència de miradors naturals ubicats al llarg de les cingleres (el Puig del Far, el Salt de la Minyona i Puig l'Agulla) així com a l'entorn del pantà (Sant Romà de Sau, el Coll de Terrades, Sant Feliuet de Savassona) els converteixen en veritables talaies de la comarca.

1 comentari:

Lluis ha dit...

Referent a Can Barretina us tinc que dir que jo hi vaig estar a l'any 1942 i ja estava completament enrunada.
Desconec fins quan va estar habitada