Canigó (Fillols)

23 d’Agost del 2008

Refugi dels Cortalets – Pica del Canigó – Refugi dels Cortalets

No hi ha cap mena de dubte que una de les muntanyes més sentides i emblemàtiques pels catalans és el Canigó. Als peus del Canigó, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya. El pic del Canigó s’ha convertit en senya d’identitat per els catalans, com ho demostra la Flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, i cada 23 de juny davalla el pic “màgic” traslladant les torxes per tots els seus racons per encendre cinc mil fogueres repartides arreu.

El simbolisme que té el Canigó per els catalans és evident: Jacint Verdaguer hi dedicà un dels seus poemes èpics més reconeguts; Pere II El Gran, rei de la confederació catalanoaragonesa, va ser el primer a fer el cim l’any 1285. Aquests fets han ajudat a que aquesta serralada, on s’hi bressola l’historia del nostre país, s’hagi convertit en un símbol de l’excursionisme, com ha passat també amb altres indrets pirinencs, com per exemple la Pica d’Estats.

L’ascensió al Canigó es pot fer per vàries vies. La més clàssica, probablement per ser la més còmoda és la que comença al Refugi dels Cortalets, i que, en poc menys de dues hores, salva els 634 mts. de desnivell que hi ha entre ambdues cotes, sent una excursió apta per a tothom.

Mapa de situació

Sortim de Sant Julià de Vilatorta a ¼ de 7. Fem el següent itinerari: C-25, A-7, A-9 fins a Perpinyà Sud, N-116 fins a Vilafranca de Conflent, D-116 fins a Vernet i D-27 fins a Fillols.

Arribem a Fillols a ¾ de 9. Total: 205 kms.

El terme municipal de Fillols, antigament anomenat Fullols, de 8,40 km² d'extensió, es troba als vessants septentrionals del massís de Canigó. Limita amb els termes de Rià i Sirac (N), Taurinyà (E i SE), Vernet (SW i W) i Cornellà de Conflent (NW).

El poble (150 h. any 2006) està situat a 762 m. alt. travessada la població, en aquest indret, per la carretera que l'uneix amb Vernet (pel coll de la Truja) i amb Taurinyà (pel coll de Milleres). L'església parroquial és romànica, amb absis semicircular i un campanar quadrat amb finestrals, edificada a la fi del s XI; era possessió del monestir de Cuixà.

L'agricultura i el bosc hi constitueixen actualment l'única activitat econòmica; fins a 1963-64 l'explotació de les mines de ferro (les principals eren la Remí i la Felipart), en activitat des de temps antic, hi constituïa la principal font de riquesa, fins al punt d'ésser un dels principals centres d'extracció de ferro del Canigó.

Deixem el cotxe a l’aparcament de la plaça del poble i anem al cafè restaurant de l’Union; lloc on tenim reservat el taxi Jeep que ens portarà al refugi de Cortalets. (Reserves Telf. 04 68 05 63 06 Fillols).

Sortim de Fillols a les 9. Anem tots els 8 companys en el mateix Jeep. El trajecte té 15’5 kms. amb un desnivell de 1.388 m. passant per el coll de Millères (842 m.); aquí comença pròpiament la pista. Aquesta ruta es va construir l’any 1899. És una ruta de muntanya molt impressionant. Durant el matí els vehicles només van en sentit de pujada i a partir de les 3 de la tarda comencen a baixar. Cal dir que en molts trams es impossible el creuament amb un altre vehicle i a més les corbes són molt tancades i cal fer maniobres. Aquest mogut viatge dura pràcticament 1h. Els sorolls del cotxe i els sotracs és continu.

El Jeep ens deixa davant mateix del refugi. El Xalet-Refugi dels Cortalets, situat a 2.150 mts. d’alçada, va ser inaugurat l’any 1.899, fet que va provocar que les ascensions al Canigó es multipliquessin, tractant-se d`un edifici de grans dimensions, amb cabuda per a 111 persones i que pertany a l’ajuntament de Taurinyà, gestionant-lo el Centre Alpí Francès de Prada-Canigó.

Davant el refugi

Un cop a la zona del refugi, davant nostre veiem en la seva totalitat la ferradura de muntanyes tancada per la Pica del Canigó i pel Pic Barbet, amb la Bretxa Durier i la glacera al mig.

Recorregut

Avui el dia es presenta magnífic; amb un sol radiant i totalment serè. I pensar que la passada nit ha plogut molt, amb trons i llamps a dojo. Hem encertat el dia.

Comencem l'excursió

Iniciem l’excursió a ¼ 11 seguint les marques del G.R. 10,

arribant ràpidament al Pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de l’esmentada glacera, i que nosaltres voregem per la dreta, per anar guanyant alçada de forma moderada, però continuada, deixant enrere el bosc.

Pla dels Estanyols

Així, en una mitja hora, arribem a un encreuament de camins, on es troba la Font de la Perdiu, en el que el G.R. davalla a la nostra dreta cap al Refugi de la Bonaigua, mentre que nosaltres haurem de seguir en sentit invers, ara guiant-nos per les marques grogues de pintura, fent unes curtes llaçades que ens porten, per l’altre vessant de la muntanya als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 mts. d’alçada, que ens queda a tocar.

El camí segueix en ascensió moderada per sobre la Vall de les Conques, destacant el poble de Vernet al fons,

fins arribar a una elevació de terreny, que no té caràcter de cim, anomenada Roc dels Isards, tractant-se d’un monticle rocós des d’on es tenen unes vistes espectaculars i vertiginoses de les parets verticals del Pic Barbet, just a la banda oposada de la que ens trobem, i de la glacera del Canigó.

Una mica més endavant, i sense deixar el camí, encara que per les persones més agosarades la cresta és un altra possibilitat a tenir en compte, arribem fins a la Portella, de reduïdes dimensions, ja que de fet és una escletxa a l’aresta, situada just als peus de la Pica.

Primera vista de la Pica

Situats sota la Pica

En aquest punt, comença el darrer tram de pujada fins al cim, que fem seguint la cara nord-oest de la muntanya, per una sèrie de llargues, però còmodes, llaçades que, per un terreny molt arreglat, ens faran assolir el nostre objectiu, la Pica del Canigó (també dita Pic de Balaig), a 2.784 mts. d’alçada.

Arribem a la Pica a les 12 h.

No és un cim gaire ample, sinó un grup de roques, amb una taula d’orientació que ens permetrà identificar fins allà on ens arribi la vista, i una gran creu de ferro.



Al fons, la Cresta de Barbet

Avui les vistes des del cim són amplíssimes, quedant-nos a tocar el Costabona i les muntanyes del Circ d’Ulldeter, així com, entre altres, les serralades i les valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir. En dies clars, com avui, les vistes sobre la Mediterrània són amplíssimes, ja que no s’ha d’oblidar que el Canigó és un massís excepcional per la seva alçada en comparació a la proximitat al mar. De fet, es diu que s’hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears, i fins i tot el punt culminant dels Alps francesos, la Barre des Ecrins.

video
Panoràmica Canigó

Desprès de gaudir de les grans vistes panoràmiques i refer-nos de la pujada, cal un bon esmorzar.


Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó.

Descriu així el Canigó:
"Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada:
per abelles té fades que la volten.
Per papallons los cignes i les àligues"
Cant II. Canigó.

I va cloure el seu poema èpic dient:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons que comencen amb els mots “Muntanyes del Canigó, fresques són i regalades...”

Mentre que Josep Pla la va anomenar “la muntanya diamantina”, amb la seva “fascinadora indiferència i amb una força d’una bellesa enlluernadora, que imanta la mirada”.

La baixada la fem pel mateix camí. Tardem 1 h.

Camí de baixada


Després de pujar la Pica del Canigó ens queda la sensació d’haver assolit un dels cims més emblemàtics.

Dinem al costat mateix del refugi.

A les 3 de la tarda iniciem la baixada amb el Jeep. La carretera ara potser sembla més estreta i accidentada, amb unes vistes espectaculars de tots els pobles de la vall, Prades, Vernet, Fillols.

Dediquem la tarda a fer una visita a les Coves de les Canaletes a Vilafranca de Conflent.

A l’entrada hi ha una gran sala, amb botigues de records. A l’interior de la cova la temperatura és constant, doncs està a 14ºC. A l’hivern es té una sensació de calor i de fred a l’estiu.

Entrada de les Coves de les Canaletes

Aquesta cova va ésser excavada per un riu subterrani fa 10 milions d’anys. La roca està constituïda per estrats calcaris depositats fa uns 395 milions d’anys. Les concentracions estàn formades de carbonat de calci.

Les Coves estan diversificades en varies sales: Sala Blanca, El Temple d’Angkor, La Taula, Les Excèntriques i per últim L’Auditori. En aquestes grutes hi ha espectacles de llum i so (música clàssica).

Diferentes sales

És una visita molt atractiva. A cada sala o gruta hi ha uns panells informatius. La visita dura aproximadament 1h. El preu és de 8 €.

Finalment anem a visitar Vilafranca de Conflent. Ciutat fortificada. Entrem per la porta d’Espanya. Aquesta ciutat emmurallada està travessada per dos carrers paral.lels, on hi ha nombroses cases que daten dels segles XII, XIII i XIV amb la peculiaritat que estan construïdes amb marbre rosa procedent d’unes pedreres properes. Al final del carrer ens trobem amb la porta de França.
Lloc molt turístic. Moltes botigues i restaurants.

Vilafranca

Marxem de Vilafranca a les 6. De tornada seguim el mateix itinerari que hem fet a l’anada.

Arribem a Sant Julià a ¼ de 9, amb un total de 412 kms.

4 comentaris:

Campro ha dit...

Estic captivat per la taula que va parar en Joan a dalt del canigó. Estovalles, botifarra, pa, tomàquet, oli, sal...

M'agradaria opinions dels experts: creieu que és millor parar la taula o portar-te l'entrepà fet?

Estaria bé la opinió d'un expert en el tema com és en Lluís. Ell ha set un dels màxims responsables dels debats alimenticis que hi ha hagut en aquest blog.

Lluís Balasch ha dit...

He estat de vacances i no havia vist el comentari sobre les estovalles per fer els àpats a les excursions.
Ho trobo una idea excel·lent sempre i quan a on vas hi hagi lloc suficient per posar-les, cosa que no era gaire evident a la Pica del Canigó. També podria comportar però, una certa rivalitat entre els components del grup per veure qui es el que les porta millors, si de quadres, amb brodats, rodones,etc.,i això no seria desitjable. La quantitat de complements, saler, setrilleres, coberts, gerres d'aigua, torradores i el que fes falta, podrien així mateix incrementar tant el pes de les motxilles que el recorregut s'hauria de reduir considerablement, i amb això els llocs on anar. Amb això vull dir que estèticament quedaria molt be, però a la pràctica no ho veig aconsellable. Si algú mes hi vol posar cullerada ara es la seva oportunitat.
Adéu ciau. Lluís.

miquel ha dit...

Jo el que puc dir-vos respecte a l'interessant tema de conversa és que és molt més pràctic portar l'entrepà fet. Ara bé, en el moment que en Joan va començar a parar taula i treure les botifarres, el pa, el tomàquet, les patates fregides, els cacauets amb mel... He de reconèixer que en aquell moment hauria regalat el meu entrepà a canvi de la taula parada.

Segons quina excursió es fa és bastant difícil de portar la taula a la motxilla, però potser per algunes val la pena. A la pròxima excursió que vingui aniré preparat.

Joan Ayats ha dit...

Bones,

si em permeteu posar cullerada al tema de debat, us animo a observar als pastors i a veure com resolen el tema.
Dedicar una mica de temps a preparar la part gastronòmica, cosa que jo no faig quasi mai i després sempre em sap greu, permet gaudir molt més de la sortida.

A reveure,